- Títol: Los Casalicios del Puente de San Bernardo
- Autor: Antonio Momparler Rosado
- Idioma: Espanyol
- Any: 1998
- Dimensions: 14,5×21 cm.
- Pàgines: 127
- Encuadernació: Tapa blana amb solapes
- ISBN: no té
Aquest llibre és un altre fruit de la col·laboració d’Antonio Momparler i la Pontifícia Arxiconfraria dels Sants Patrons d’Alzira. Com diu en el pròleg Enrique Masiá, arxipreste d’Alzira, aquest llibre és una invitació perquè els alzirenys se senten turistes en la seua pròpia ciutat. Los Casalicis dels Sants Patrons Bernat, Maria i Gràcia han estat en el cor de la ciutat i dels seus ciutadans en els últims tres-cents anys. Encara així la majoria sabria dir poc d’ells.
Aquest llibre ens permet descobrir la bellesa en cada element arquitectònic i en cada imatge. És una mirada al passat i al present cultural, artístic, arquitectònic i religiós d’Alzira. El fet que Antonio Momparler no domine aquest tema va provocar que li costara molt, però això ha sigut un benefici per als quals tampoc sabem d’aquesta matèria, perquè està escrit per a tots. Així ningú es perd en el vocabulari arquitectònic. I les inscripcions en llatí que hi ha en les làpides estan ben detallades i traduïdes.
En les làpides hi ha un detall a tindre en compte. Momparler fa referència a les làpides antigues (any 1717) i les noves (any 1967) però el llibre es va escriure en 1998. Després de la remodelació realitzada en 2007, per a evitar la caiguda dels casalicis a causa de la inclinació que tenien, les denominades làpides noves es van llevar i no es van tornar a posar. Així també es va aprofitar i se’ls va erigir de nou a tot just uns metres d’on estaven. És a dir, entre 1967 i 2007 els casalicis van estar en el centre de l’avinguda. A partir del 2007 van quedar a un costat però van tornar al lloc on havien estat els seus primers 250 anys d’existència: sobre els tallamars del pont.
En definitiva és un llibre entretingut que ens permet endinsar-nos en la història d’una ciutat, un pont i uns casalicis. Saber de les seues vicissituds i els seus ciutadans, i comprendre per què Alzira era coneguda com «L’illa».