Per a moltes persones o turistes l’estàtua de Sant Bernat és confosa per Santo Domingo de Guzmán, tal vegada per la figura del gos que es troba als seus peus… però es tracta d’un altre sant que no va tindre dubtes a oferir la seua vida per la fe en Crist: Bernat d’Alzira, màrtir de la fe en el període de la dominació àrab a Espanya.

Qui escriu és don Manuel Fabris, rector d’una xicoteta parròquia a la regió del Veneto, en el nord d’Itàlia, que es troba entre el verd dels tossals del vi Prosecco als peus dels Alps. Una ciutat que porta el nom d’una altra gran santa espanyola: Santa Eulalia.

En aquest antic centre d’origen pre-romà que va veure el seu màxim desenvolupament urbà i administratiu durant l’època de l’imperi de Roma, sorgeix la més antiga Església de la zona (Església Matriu de 12 parròquies dependents) que compta amb més de 1400 anys d’història i d’una particularitat: en el seu territori es veneren un gran nombre de sants espanyols, que constitueixen un «unicum» en el nord de la península italiana.

L’estiu passat ordenant l’arxiu parroquial, em va vindre entre les mans un xicotet llibre que contenia un Tridu a Sant Bernat de Poblet màrtir, escrit en 1916 per Don Sante Piva, Arxipreste de Santa Eulalia en el període de la Primera Guerra Mundial.

Això va fer que s’encenguera en mi el desig de conéixer millor aquest sant, celebrat en la parròquia cada any el 21 d’agost, però tal vegada recordat només pels més ancians de la localitat.

Per la qual cosa a l’octubre de l’any passat vaig anar a Espanya a la recerca d’informacions sobre aquestes figures de santedat en vista d’una publicació que s’imprimirà en ocasió del bicentenari de la consagració de l’última Església Matriu (la tercera en ordre de construcció) l’any vinent 2016.

La pregunta que em va portar a la vostra ciutat d’Alzira va ser: Com va arribar el culte de sant Bernat entre nosaltres?

La seua veneració va ser introduïda en la nostra comunitat per un sacerdot espanyol de nom Don Carlos Rodríguez que va ser Arxipreste de Santa Eulalia en el segle XVII per més de 40 anys.

Don Sante Piva, en el llibre abans citat, fa referència d’alguns manuscrits que desafortunadament l’Arxiu ja no conserva; els quals citen aquest Sant i de la seua relació amb Don Carlos Rodríguez.

De fet és important notar una singular coincidència: Don Rodríguez va tindre la seua formació en un dels més prestigiosos monestirs de Catalunya: el monestir cistercenc de S. María de Poblet, el mateix que va acollir a Sant Bernat com a monjo i en el qual el seu culte és celebrat amb ritu propi.

Res ens impedeix de pensar que Don Rodríguez va portar amb si, des del temps de la seua formació, la veneració a aquest sant, vist que exercira el seu ministeri en territori venecià i, com bé sabem, Venècia (unida a la flota espanyola) va tindre un rol determinant en la batalla de Lepant del 1571, que va detindre l’amenaçadora invasió turca a Europa.

Bernat màrtir des d’aquest punt de vista representa la «resistència» de la fe cristiana en contra d’aquella musulmana, tema en auge en la societat veneciana del segle XVII, tant que en la mateixa ciutat de Venècia es va difondre una manera de dir: «cani ai mori» (trad. «gossos als moros»). Gràcies a Déu aquestes expressions mediavals van ser superades. Cal parlar d’amor, misericòrdia, perdó, germanor i respecte a la persona sense distinció de raça, color, ideologia ni creences.

D’ací s’entén per tant la presència de la figura del gos en la nostra estàtua: és la imatge del germà Almanzor (el fratricida), representat en manera menyspreadora als peus de Sant Bernat en la figura d’un gos que ataca.

A més, Don Sante Piva ens confirma que la imatge prové de l’Altar Major de la segona Església Matriu, que es va esfondrar a causa d’un terratrémol en 1697, situada ara en la part esquerra a l’exterior de l’Església.

En la seua descripció l’Arxipreste subratlla un particular singular: «és representat amb un clau unit a la palma del martiri a la mà dreta, hui brutalment agredida per un colp d’artilleria i conservada en la canònica (=casa parroquial, en italià) en espera de temps millors » (vam estar en el ple furor de la Primera Guerra Mundial).

Aquesta mà està desapareguda… amb altres antics documents (entre els quals els escrits autògrafs de Don Rodríguez), tal vegada a causa dels saquejos que va rebre la parròquia tant durant la Primera com en la Segona Guerra Mundial. Però el fet que els signes siguen la «palma» i el «clau» ens asseguren que es tracte de Sant Bernat.

La nostra imatge a més presenta una altra singularitat: en la cintura porta un «rosari»… també això podria confondre-ho amb Santo Domingo, però aquest rosari és particular. Un atent observador notarà que el «rosari» és en realitat un «tasbeeh» (el rosari musulmà breu, amb 34 perles), però amb el crucifix. Estem enfronte a una extraordinària «història de conversió» tractada en imatges: el pas de la fe musulmà (el tasbeeh) a aquella cristiana (la creu). Sota la creu trobem una medalla que té escrita dues lletres «H» i «B»; el nom abans i després de la conversió: H-amed i B-ernat.

El desig que els faig és que puga créixer la comunió espiritual també entre les nostres comunitats parroquials, unides per la comuna devoció d’aquesta figura extraordinària d’home i sant, actual també hui, temps en el qual ser cristià s’està tornant perillós, prou només pensar a quants dels nostres germans continuen a oferir la seua sang per no trair al nostre Senyor Jesucrist.

El culte a Sant Bernardo, unit a allò de la titular Santa Eulalia, tots dos màrtirs de la terra Ibèrica, fan sorgir moltes preguntes, primer de tot: ¿Com es va desenvolupar el culte a aquests sants entre nosaltres a Itàlia? És el que buscarem de descobrir, encara que si fora només a nivell d’hipòtesi, en la publicació del bicentenari.

Mentrestant deixem espai a la cerca i investigació.

Don Manuel Fabris.