Una tradició perduda en creuar el pont de Sant Bernat
A Don Felipe Garín y Ortiz de Taranco
Pont de Sant Bernat amb els Casalicis
Decisions tècniques han aconsellat abordar la restauració dels casalicis del pont de Sant Bernat, en diverses etapes. La primera d’elles, realitzada en els prolegòmens de la present Setmana Santa, va consistir a baixar les imatges majors i posposar per a una fase ulterior el desmunte íntegre dels edicles al costat de l’estatuària menor que els corona. Després d’haver-me compromés a redactar un article sobre el monument, pospose l’aproximació històric-artística sobre les escultures a la fi del treball dels tècnics. En el seu lloc, per a no ser descortés amb la invitació cursada per Josep Lluís Andrés, abordaré de manera simplificada una de les tradicions vinculades a l’espai màgic-religiós dels casalicis del demolit pont del raval.
La «ruta» del col·legi
El pont de Sant Bernat forma part del paisatge urbà dels qui vam nàixer en la llarga postguerra. Creuar-ho, integrat en la «ruta» de pàrvuls, que a manera de processionària del pi caminava rumb al col·legi de la Puríssima dirigits per la tutora, resultava una experiència divertida. La meua germana i jo, domiciliats en el número 12 del carrer General Asensio -hui Pérez Galdós-, esperàvem impacients l’arribada dels nostres companys d’infància. Integrats en la «ruta» i fortament agafats de la mà, realitzàvem un itinerari al llarg del qual s’anaven integrant altres xiquets al seu torn confiats pels seus familiars a la seguretat de la nostra acompanyanta. Aquesta, pendent de tots nosaltres, acreixia la seua actitud protectora quan enfilàvem per les estretes voreres del pont de Sant Bernat. En la seua empedrada via, de doble direcció, acostumaven embossar-se vehicles a motor, carruatges tirats per cavalleries i ciclistes. L’espectacle aconseguia el seu zenit quan algun percheró, junyit a un pesat carro, trobava dificultat a remuntar la recosta. Un cabal d’improperis, vociferats pel carreter, acompanyava el sense fi d’espurnes que feien brollar de l’empedrat de granit les ferradures del pobre animal. D’aquells anys, alié a les escultures que coronaven els casalicis, encara recorde la pudent rambla envaïda per la mala herba.
Les làpides epigràfiques
Degué discórrer algun temps fins que vaig poder reparar en l’existència de les escultures que acollien els edicles. El meu pare va ser el ciceró: «Mira, Bernardito, en aquest casilici està Sant Bernat, el teu sant patró. I ací davant -el seu braç descrivia un arc fins a l’altre edicle- les seues germanes María i Gracia. Els tres van ser martiritzats per ordre del seu propi germà». Res em va dir de les xicotetes escultures que coronaven les pètries construccions. Un altre dia, va ampliar la seua explicació. «Fixa’t en aqueixes làpides. Observa que estan brillants en la seua part inferior. Espera i veuràs el perquè». No vaig tardar a comprendre la causa. Als pocs minuts, un parell d’endolades senyores es van detindre davant un dels casalicis i es van senyar després de fregar amb la punta dels seus dits la pedra epigràfica. «Aquesta tradició -va concloure- és tan antiga com el pont. En aqueixes pedres negres està anotada la data de la seua construcció i els qui van pagar l’obra». Anys més tard, quan al costat d’Alfonso Rovira publiquem els dos volums de «El puente de San Bernardo. Iconografía y tradición »(1984-1985), vaig completar la informació infantil sobre el significat màgic i totèmic -taumatúrgic en terminologia catòlica- del pont i les seues portes. També, la identitat i el poder benefactor de Sant Agustí, Sant Gregori, Sant Silvestre i les verges i màrtirs, Santes Bàrbara, Caterina i Lucía. Tot aquest santoral, al costat d’un Angel Custodi que coronava l’edicle del monjo cistercenc, oferia protecció a qui creuara el pont o partira de viatge.
Casilicis o Casalicis?
Va ser el meu mestre Don Felipe Garín y Ortiz de Taranco, catedràtic d’Història d’Art de la Facultat de València i President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles qui em va suggerir en editar el meu primer article en la revista de l’Acadèmia, que la veu «Casilicio» no era correcta. «El terme exacte és casalici o edicle. En cas de mantenir la veu que utilitzen vostès a Alzira, posi-ho entre cometes o escriviu amb lletra cursiva». Devem al doctor Garin la fortuna d’aquest nou vocable, que des de començament de la dècada dels 80, tots hem començat a utilitzar.
Felicitem la corporació municipal per haver-se proposat fer realitat una vella aspiració dels alzirenys: redreçar els edicles i restaurar les deteriorades escultures. D’ara en avant, quan de nou acompanye als alumnes de l’institut Rei En Jaume a visitar la ciutat, hauré de deixar de suggerir-los que constaten el grau d’inclinació dels casalicis prenent com a referències els semàfors emplaçats davant la farmàcia Alamanzón o el lloc de premsa i llepolies de «Palmireta».
Bernat Montagud Piera
2004