Jaume I va ser qui va perpetuar la memòria de Sant Bernat

Amb el temps s’obliden, lamentablement, alguns esdeveniments que en el seu moment van ser de gran importància, un d’ells és el fet de com es van recuperar les restes de Sant Bernat, Maria i Gràcia pocs anys després del seu martiri, i més excepcional és que fora el propi rei, Jaume I, qui promoguera les investigacions que van dur a terme el seu descobriment, tenint en compte que havien transcorregut seixanta-tres anys, i possiblement encara sobreviuria algun testimoni del fatídic fratricidi que degué commocionar a les poblacions riberenques.

«Noticioso después el Señor Rey Don Jayme del Martirio de S. Bernardo, y sus Hermanas, hizo buscar sus Cuerpos, y certificado del lugar de su Martirio, no sin manifiestas señales del Cielo, fueron hallados en el mismo sitio, en donde fueron martirizados, y mandó fabricar allí una iglesia en honra de nuestros Mártires; …». «…Nuestros historiadores añaden, que llegando con temor los soldados azia el puesto que señalaban las luzes, hallaron la tierra mojada de sangre fresca: y incitados de impulso divino, cavaron en aquel sitio, y toparon con los Cuerpos de los tres Santos Mártires».[1]

Hauríem de preguntar-nos que haguera sigut de les restes bernardins si no s’haguera interessat el monarca a recuperar-los. Segur que de no ser per ell, amb el pas del temps s’haguera esborrat de la memòria el trist record del martiri. Amb el seu interés per descobrir el lloc on estaven soterrats i donar-los un digne sepulcre, com recompensa al seu decidit lliurament de la vida, malgrat el sofriment i del martiri a les mans de «els seus germans», Jaume I va fer molt més que rendir aqueix homenatge pòstum en reconéixer el valor demostrat pels joves riberencs que, renunciant la reconversió a la fe islàmica, van mantindre ferma el seu propòsit cristià, ell ja experimentat i assumit després de la seua estada en el monestir cistercenc de Poblet, però el d’elles no menys admirable, acabades de batejar, no es van tornar arrere contagiades per la fèrria creença del seu germà. Admirable model de convicció, fins i tot davant la imminent amenaça de la mort.

El seu sacrifici va ser oportunament utilitzat pel Conqueridor que va voler després de l’esforç de trobar les restes, promulgar la història dels tres germans convertits al cristianisme, per a demostrar als uns i els altres que l’important no era el lloc de naixement, ni les creences anteriors, sinó que fins i tot malgrat l’origen islàmic, amb la conversió, no forçada, pacífica, tal com havia sigut la seua Reial entrada en les fèrtils terres d’aquesta riba del Xúquer, es podia ser perdonat, volgut i respectat, seguint l’exemple d’aquests personatges, repudiats, sacrificats i oblidats per a l’Islam però ara reviscuts i benvolguts pel Cristianisme.

«Et super columnas Arma, ad memoriam aeternam»

«… El Señor Rey Don Jayme trató luego de edificar en el mismo sitio una Iglesia, y allí hizo un suntuoso Túmulo, sustentado de seis colunas, donde fueron colocados los Cuerpos de los tres Santos Mártires, con una Estatua de piedra de nuestro Santo; y a los pies de ella un rótulo, que con las letras doradas dezia: Hic jacet Corpus Sancti Bernardi Martyris; y alrededor quatro Angeles con sus candeleros de piedra; y en el remate de dicho Túmulo puso el Rey sus Armas para eterna memoria: Et super columnas Arma, ad memoriam aeternam ».[2]

Aquest intent per propagar entre els musulmans, vençuts i per véncer, la benevolència dels bàrbars conqueridors, tindria els seus resultats, com així es desprén del testament datat en 1262, del fill del Walí de València, Zeit Abu Zeit que es va convertir al cristianisme amb el nom d’Antonio Pérez d’Arenós, el qual va fer donació de vint sous reals per a la construcció de l’Església de Sancti Bernardi.[3]

Han passat 760 anys d’aquella iniciativa, d’aquell ferm propòsit, i les coses han canviat, com bé sabem, s’han anat perdent fins i tot els immobles que a Alzira manara construir Jaume I, com el Convent de les Dames Nobles de Santa María de Montpeller, el Convent de Sant Agustí, l’Església de Santa María, el molí Reial, …, el temps no es deté, segueix el seu imparable curs, i el que en un moment va ser tot un esdeveniment hui amb el temps poc queda. Els alzirenys i riberencs, com a hereus de la història de la nostra terra i dels seus habitants, hauríem d’estimar i perpetuar aquells fets que formen part d’ella, seguint com a exemple el llegat que ens va deixar Jaume I: «Et super columnas Arma, ad memoriam aeternam».

Agustí Ferrer Clari
Arqueòleg Municipal d’Alzira

 

• NOTES:
• [1] – «Las tres Púrpuras de Alzira, Bernardo, María y Gracia ». Jaime Servera. 1707.
• [2] – Idem.
• [3] – «El Testamento de Fernando Pérez, hijo de Zeit Abu Zeit, rey de Valencia. Año 1262 ». Antonio Momparler. 2001.

2003