Els Casalicis dels Sants Patrons, nexe de les Riberes del Xúquer.
Centre geogràfic, cultural i espiritual

Alzira com el seu nom indica era una illa, hui una cosa impensable. La pèrdua de la seua insularitat per la desaparició del Xúquer al seu pas pel centre de la ciutat, i al seu torn del Pont de Sant Bernat, que unia els dos marges, la Vila amb el Raval, ha contribuït no solament a desfigurar el seu estat original, si no també a perdre una dels seus principals senyals d’identitat, la que li va donar el nom que la identifica i un marcat protagonisme històric com a pas estratègic pel Xúquer, singular aspecte representat amb la clau en el coronat escut d’armes de la Reial casa aragonesa, símbol d’aquest privilegiat enclavament natural.

La pèrdua de trets que representen el bagatge històric d’un poble, de la seua herència cultural, producte d’etapes d’esplendor o de crisi, comporta a la seua despersonalització, risc encara major en aquests moments en els quals la tendència a la globalització fa que el particular perda valor enfront del general.

Una ciutat amb l’antiguitat d’Alzira, en la qual s’han succeït societats i cultures, deixant profunda empremta del seu pas, hauria de conservar amb orgull vives mostres de cadascuna d’elles. Un desmesurat progrés, precedit de destructius conflictes històrics i acompanyat per alteradors factors naturals, ha donat lloc a no voler o no saber conservar aqueix valuós llegat i acontentar-se amb entendre tot el contrari: “El poc que queda ja no té valor” o “… on tant s’ha perdut…”, per no dir la socorreguda expressió: “Ja vindran temps millors”, i finalment: “El vell enlletgeix i el nou embelleix”, per no fer una llarga llista de despropòsits injustificables però que en certa mesura han marcat la línia d’actuacions insensibles amb el patrimoni de tots els alzirenys, passats, presents i futurs.

Les actuacions encaminades a la recuperació del Patrimoni Cultural són sempre costoses i delicades, però en canvi són necessàries i gratificants. En aquest sentit la restauració dels Casalicis del desaparegut Pont de Sant Bernat, no ha sigut una excepció. L’acusada inclinació dels templets amb seriosa amenaça de caiguda augurava una complicada intervenció que fora respectuosa amb el monument, i que alhora garantira corregir definitivament el problema de falta d’assentament de la feble estructura muntada sobre les restes del pont i del fals emplene del llit fluvial. Aquest repte demorava any rere any qualsevol intent de restauració.

Al complicat treball de desmuntatge d’un monument tan castigat pel temps; danyat en part amb la voladura d’uns dels arcs durant la Guerra d’Independència a principis del segle XVIII; els estralls de la Guerra Civil i la restauració dels anys quaranta; la mutilació i el trasllat de la dècada dels seixanta, entre 1966 i 1967, entre altres incidències, s’ha unit la dificultat de compaginar les obres evitant no obstaculitzar, o almenys causar el menor mal, a la vida diària de la ciutat, com la circulació de vehicles lleugers i pesats, el constant esdevindre de transeünts, el respecte als habitatges i comerços, la celebració d’actes públics: processons, desfilades, etc… i per si no fos prou, la dificultat agreujada amb una nombrosa instal·lació subterrània de serveis en un reduït espai (telefonia, Gas Natural, Ono, enllumenat públic, semàfors, aigües potables, …). Ha suposat un considerable desafiament afegit per, sense interrompre el servei, poder traslladar i actualitzar les diferents xarxes i canalitzacions, algunes ja obsoletes, modificant en diferents ocasions el plantejament inicial, els pressupostos i els terminis d’execució. No obstant això els esforços s’han vist recompensats en poder solucionar els problemes estructurals del monument, introduir millores i integrar un dels elements més emblemàtics de la nostra ciutat. Màximament quan hi ha béns culturals que no es poden entendre en un altre lloc que no siga el propi, el que els correspon per raons històriques i per trobar-se en el seu vertader context, a diferència d’uns altres que sense raó de ser o estar poden embellir qualsevol espai urbà.

La recuperació ha sigut duta a terme per el Ajuntament d’Alzira i la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria de Cultura i Esport, segons projecte de l’arquitecte Antonio Ingles Musoles. Un treball interdisciplinari en el qual han participat diferents equips i persones. La restauració de les imatges majors va ser realitzada per l’empresa ESTECO (Estudios Técnicos de Conservación). En la restauració dels Casalicis i les estàtues menors, l’empresa EMR (Estudios Métodos de la Restauración)). En la recuperació de la memòria històrica proposada des del Museu Municipal d’Alzira per restituir l’Angel Custodio i les muralletes del monument, l’escultor Leonardo Borrás, autor de l’escultura maternal que es trobava a la part alta del Casalicio bernardin i anava a ser substituïda per l’actual, es va encarregar amablement de confeccionar una escultura en fang de l’Àngel Custodi, que més tard serviria de model perquè l’escultor Ricardo Rico realitzara l’escultura en pedra que presideix el Casalici de Sant Bernat. L’Institut Rei En Jaume va facilitar les peces pètries que estaven depositades al jardí. El ceramista Xavier Claur ha realitzat els taulells dels teuladells dels Casalicis. La il·luminació ha sigut instal·lada per l’empresa alzirenya CEAL. En els treballs han participat les regidories de Patrimoni Històric Artístic, Serveis Públics i Seguretat Ciutadana. Finalment, associacions culturals, festives o religioses, i historiadors locals, han manifestat el seu interés i suport per recuperar aquest emblema de la ciutat.

Ha sigut un rosari de dificultats, tècniques, econòmiques, socials, culturals, però afortunadament, podem estar satisfets de preservar dignament un dels monuments més significatius del Patrimoni, la Cultura i l’Espiritualitat alzirenya. El delicat treball ha compaginat la restauració del monument com ben històric artístic, però encara ha anat més lluny en reubicar-ho en el seu lloc original i reintegrar-ho en l’espai urbà, com ben cultural, i mantindre d’altra banda el seu protagonisme iconogràfic com ben espiritual del poble d’Alzira.

No en va podem afirmar, per tot l’exposat, que físicament les dues riberes del riu Xúquer (no les actuals divisions administratives o polítiques com a riberes Alta i Baixa) s’unien en aquest punt, sent per tant els Casalicis del Pont de Sant Bernat un referent geogràfic i cultural de la Ribera del Xúquer, un autèntic senyal d’identitat de caràcter comarcal.

Agustí Ferrer Clari

2008