Els dos xicotets requadres amb les lletres «D.M.S.» i «D.O.M.», són una invocació a Déu. Si repassem la Història, veurem que en l’Antiga Roma, de religió politeista, s’utilitzaven les lletres I.O.M.; la lletra «I» de Iuppiter, fill de Saturn, rei dels déus dels homes i déu del dia significant, Júpiter Màxim Sagrat, o bé Júpiter Òptim Màxim. Aquesta fórmula es cristianitzar substituint la «I» de Iupiter, per la «D» de Déu vertader, i el seu significat és «A Déu Màxim Sagrat» o bé «A Déu Òptim Màxim», com hem traduït. És el lema de l’Orde Benedictí i també de la consagració de Temples.

Quant a la grafia que empra, veiem que la lletra «v» se li dona en certs casos el significat de la «o»; i la lletra «i» el significat de la «j».
En llatí existeixen certes normes en l’escriptura, encara que no sempre es compleixen rigorosament: Quan la «v» va en el centre de la síl·laba és la vocal «o», al començament de síl·laba és consonant; la «i» i l’«o», són semivocals i la lletra «j» és la «i» consonantizada.

Finalment direm que el llatí emprat en les làpides, és un llatí clàssic culte propi dels segles XVII-XVIII que té les seues arrels en el llatí clàssic usat en els segles II i I abans de Crist, i I després de Crist, pels historiadors de l’època, entre altres Juli Cèsar, Horaci, Ciceró, Virgili….

Esperem haver fet amb aquest article una aportació a la Història d’Alzira.