L’escultura reliquiari de Sant Bernat compleix quatre-cents anys

A Antonio Pérez i Salvador Baeza, insignes Bernardins.

Res nou trobarà el lector d’aquest article en el qual tan sols es pretén correspondre a l’amable invitació realitzada per José Palacios. Recalque aquest fet posat que després de les esclaridores aportacions de Jaume Cervera, en 1702, i Aureliano Lairón, en 2008, la resta de notícies publicades per altres investigadors i divulgadors resulten d’escassa rellevància.

Realitzada aquest aclariment passe a sistematitzar una sèrie de cites bibliogràfiques referents a les imatges reliquiaris d’aquests màrtirs que enllacen en les seues biografies Carlet, Alzira i Poblet.

Joan de Ribera, arquebisbe de València. 1603.

El 2007 la Pontifícia Arxiconfraria dels Sants Patrons va editar, en edició facsímil el “Libro de la Vida, martirio y algunos milagros de San Bernardo, mártir, natural del territorio de la villa de AIzira” [1]. Com a colofó a l’obra de fra Honorato Gilbau es va tindre l’encert d’incloure (págs.107-108) la reproducció del document rubricat a València el 18 de novembre de 1603 per Joan de Ribera, arquebisbe de València, que es custodiava al costat dels ossos de Sant Bernat, en l’escultura de bronze fosa en 1609. Correspon al medievalista Aureliano Lairon la transcripció del document:

“Nos, Don Juan de Ribera, por la gracia de Dios y de la Santa Sede Apostólica, Patriarca de Antiochia, Arçobispo de Valencia y Consejo de Su Magestad, etcaetera.
Al ministro del convento de Sant Bernardo de la villa de Alzira, Justicia y jurados della, salud en el Señor:
Visto el grande abuso que ha havido en sacar los guessos y reliquias de Sant Bernardo, mártir, que están recondidos en una arca de tres llaves en dicho monasterio, las quales están repartidas entre vosotros para mayor guarda y custodia de dichas reliquias, y por evitar que ninguno se atreva a sacarlas, por tanto mandamos, so pena de excommunión mayor, latae sententiae, que nadie se atreva a sacar ni saque de dicha arca reliquias de dicho santo por agora ni por ningún tiempo sin expressa licencia nuestra in scriptis. Otrosí, mandamos que este nuestro mandato sea publicado en el púlpito de la parrochial de Alzira en día de Fiesta, quando esté el pueblo junto a los divinos officios, y que esté recondido y guardado en dicha arca para que haya memoria desto en tiempos venideros”

Jaume Cervera. 1702.

En el 1702 el doctor Jaime Cervera, canonge magistral de la Santa Metropolitana Església de València, va publicar “Las Tres Púrpuras de Alcira. Bernardo, María y Gracia. Vida y Martirio de los tres santos hermanos” [2]. En la pàgina 54 fa referència tant a les dates del modelatge i fosa dels reliquiaris com les circumstàncies per les quals es van modelar:

“El zelo de los Fieles en procurar alguna de las reliquias de San Bernardo, por los continuos Milagros, que por ellas se experimentan, ha sido siempre tal, que en el año 1609 se precisada la Villa de Alzira a hacer una Estatua de bronce del Santo, y poner dentro de ella sus huesos… cerrando de esa suerte la puerta a tantos, que con ansias las solicitaban”

Preservats els ossos del màrtir -en ser introduïts en un tub metàl·lic lacrat, que disposa la cavitat de la broncínea escuItura-, quatre dècades després s’acorda adoptar idèntica solució amb les restes òssies de Maria i Gràcia:

“Y lo mismo se hizo en el año 1647, con las Reliquias de sus Santas Hermanas, María, y Gracia, cerrándolas también en Urnas de bronce, como la de San Bernardo; para que fueran iguales con su Hermano, en los honores, ya que supieron hacerse uniformes con su Hermano en los merecimientos”

Aureliano Lairón Pla. 2008.

És conegut que en temps del Patriarca es guardaven les relíquies de Sant Bernat en una “arca cerrada por tres llaves” i a partir de 1609, en una escultura buida de bronze, hem d’esperar fins al 2008 per a conéixer la identitat del seu artífex.

La notícia va ser localitzada pel doctor Aureliano Lairón en el Llibre dels Actes dels Jurats e Concell de la Vila, corresponent a l’any 1609 [3]:

“Item, a Geroni Galant, campaner de València, en part de paga eo bestreta per la figura que fa de bronce per a posar les relíquies del gloriós Sant Bernat, quarante lliures…”
(AMA, sign, 03/131, f. 118 V-119 r.)

“En Hieroni Amella, clavari, etc, donam y paga meo returan en vostron poder de una part trenta lliures que per nostron orde haveu donat y pagat a Geroni Galant, campaner de València, en part de paga de la bestreta se li ha donat per a la figura eo cos de bulto del gloriós Sant Bernat, que aquell fa de bronce per a posar les relíquies del dit Sant Bernat”
(AMA, sign. 03/131, f. 139 r.-139 v.)

Gràcies als tres seients localitzats pel cronista oficial de la ciutat coneixem la identitat de l’artífex de la fosa (¿Seria, al mateix temps, l’autor del modelatge de l’escultura, que després de l’obtenció d’un motle d’escaiola s’obté el buidatge mitjançant la tècnica de la cera perduda?) i que aquesta escultura era exempta i buida -per a conservar en el seu interior els ossos del màrtir.

La imatge-reliquiari de Sant Bernat

En diverses ocasions he tingut oportunitat de sintetitzar quantes notícies coneixia sobre aquesta imatge-reliquiari fosa fa quatre-cents anys [4]. A les fonts documentals consultades (especificades en els apartats bibliogràfics), s’uneixen altres dos: l’oral i la iconogràfica. Ambdues tenen el seu origen en la persona del meu pare Manuel Montagud Ricart. A ell dec la primera narració -consignada per escrit en diverses publicacions per qui fora durant quatre dècades president de la confraria- de la peripècia patida per les imatges reliquiaris des de la infausta nit de 9 de maig de 1936 (data en què van ser incendiats els temples alzirenys). Fins al 27 de maig de 1939 (dia en què l’escultura Bernardina, salvada de les brases del temple de Santa Caterina per un heroic grup comandat per Ramón Flor Ortells), procedent d’Onda, (on havia sigut ocultada a casa de José María Llopico, el temps que va durar el fraticida enfrontament), va tornar a Alzira.

També conserve una fotografia en blanc i negre -40×30 cm.-, acolorida a mà que segons va afirmar el meu pare, havia sigut realitzada al desembre de 1935, any del VIII Centenari del naixement de Sant Bernat. Aquesta reproducció permet acarar la iconografia original de la peça fosa en 1609 i contrastar-la amb l’estat actual de l’escultura tornada a venerar des de 1939 en el temple parroquial de Santa Caterina.

Aprofitant la seua eventual ubicació a l’altar major -conjuntura ocasionada per les obres de restauració del retaule neobarroc i consolidació de les estructures del temple on se situa) vaig poder efectuar un mesurament aproximat de l’obra. Alçada de la peanya: 10 cms. Alçada S.Bernat sense corona: 100 cms. Diàmetre de la corona: 23 cms. Cap: 15×12 cms. Mans: 11 cms. Amplitud de les mànegues de la túnica: 30 cms. Amplitud base túnica: 34 cms. Amplitud cintura: 34 cms. Amplitud coll: 9 cms. Ornamentació base. Escut d’Alzira. Rombe. (Corona, clau,barres). Clau en el front.

La proporcionada escultura mostra l’efígie del sant -situa en el front el clau amb el qual va ser martiritzat- en acte d’oració. La serena actitud de l’escultura condiciona l’horitzontalitat dels plecs de les vestidures. Tan sols la disposició de les mans -disposades en horitzontal i paral·leles als muscles- i d’una moderada inflexió en el seu genoll esquerre, proporciona plasticitat a les vestidures. Humanitza la fredor del metall el cromatisme aplicat al rostre i les mans. Només els cal·ligràfics adorns que ornamenten la cogulla, les bocamànigues i la part inferior de la túnica trenquen l’austeritat de l’hàbit cistercenc.

Les peripècies patides per aquesta centenària escultura -incendie del temple, ocultació durant la confrontació civil, processons… unides a les servituds que comporta el pas dels anys- ha fet mossa en la imatge reliquiari. Per això es constata l’existència de diverses fissures. La major abasta per complet el perímetre de l’obra; la segona, apareix a l’altura del tors. El clivellat de l’estuc permet apreciar altres danys menors en el rostre, mans i faldons de la túnica. ¿En quin moment va ocórrer aquesta fractura?

En estar retocada a mà la fotografia anterior al 1936 no s’aprecien les ruptures, tal vegada ocultes pel policromat. ¿Es van produir els majors mals en 1936 o va esdevindre alguna caiguda de l’escultura en un altre moment? ¿Va efectuar Enrique Casterá i el seu soci José Enrique Muñoz una restauració de la imatge al mateix temps que en 1940 modelava i fonia la imatge de les germanes de Sant Bernat? [5].

Aquestes incògnites tal vegada puguen ser revelades si es procedeix a una restauració de la centenària escultura Bernardina. Tal vegada per la seua fragilitat que presentava aquesta peça, en 1966 la confraria, presidida per Manuel Montagud, va acordar preservar en el seu cambril la imatge reliquiari i encarregar a l’escultor Ramón Granell, una rèplica en fusta dels tres sants.

Bernat Montagud Piera
Doctor en Història, professor i escriptor.

 

• NOTES:
• [1] – El 1985 l’Arxiconfraria dels Sants Patrons, va reeditar en Graficuatre d’Alzira, en edició facsímil, el magistral original de Jaume Cervera.
• [2] – Fra Honorato Gilbau i de Castro, València 1600.
• [3] – La notícia, avançada en les edicions locals de diaris riberencs va ser reproduïda per A.Lairón en “Màrtirs”, revista de l’Arxiconfraria en 2008.
• [4] – Montagud Piera, B., Alzira, El Puente de San Bernardo, Alzira, Arte en su Historia y Sant Bernat Mártir. Fuentes Literarias e iconográficas.
• [5] – Montagud Piera, B. “Noticia del escultor Enrique Casterá”, Semana Santa, 2009.

2009

 

Fotos del deteriorament de l’escultura (juny al 2019)