Les pintures murals de Salvador Gil en el temple de Santa Caterina d’Alzira

Pintures de Salvador Gil en la volta de Santa Caterina d’Alzira (València)

José Palacios Boquera, infatigable president de l’Arxiconfraría dels Sants Patrons Bernat, Maria i Gràcia, m’ha sol·licitat una col·laboració en «Màrtirs». Em propose sintetitzar en aquest article algunes notícies referents a les pintures bernardines que Salvador Gil plasmara al sostre de Santa Caterina. Poc hi ha de nou en aquest article. A les notícies que he publicat amb antelació[1], afig, alguns aspectes de la biografia artística de Salvador Gil. Aquests, m’han sigut aportats per Agustí Ferrer Clari i procedeixen de l’hemeroteca del MUMA.

Assenyala Aureliano Lairón[2] que entre els dies 12 i 13 de maig de 1936, grups d’incontrolats, van calar foc entre altres immobles religiosos a l’església de Santa Caterina. La flames van arruïnar les pintures de cúpula del temple pintada per l’alzireny Tomás Parra Albentosa.

Aquesta cúpula va ser alçada sobre l’antic cementeri parroquial , sent intervinguda, en amenaçar ruïna en 1876. Conclosa la contesa fratricida, assenyala Alfonso Rovira[3] que el mestre en obres José Parra Redal havia realitzat el sanejament i esquerdejat dels murs i que en 1946, don Antonio Sánchis Castellano, es va proposar recuperar l’excel·lència del temple. Va encomanar aquests treballs a Salvador Gil.

Salvador Gil Camarena

A un dels articles remesos per Agustí Ferrer correspon a la nota biogràfica de l’autor de les pintures murals. En aquest, Felipe Ferrer Serer[4], a través de les converses mantingudes amb el fill del pintor aporta notícies del seu progenitor. Salvador Gil Camarena va nàixer a Ondara(Alacant) el 13 de gener de 1973 [Veure anotació E1 i comentaris]. Fill del pintor artesà Salvador Gil Femenía, va quedar orfe als 15 anys, continuant els treballs que acostumava realitzar el seu pare en el seu taller situat al carrer Llibertat 8 de València. La guerra civil va interrompre la seua formació a l’Escola superior de Belles arts. Conclosa aquesta, va aconseguir la titulació de professor de pintura i dibuix.

Respecte a la seua tècnica apunta Ferrer Serer que tenia “un esmerado dibujo, sobrio color y pincelada certera”. La major part de la seua composicions van correspondre a còpies de diferents mestres, especialitzant-se el reproduir l’últim Sopar de Juan de Juanes.

Ferrer Serer enumera en el seu interessant article aquestes pintures localitzades en diferents localitats valències:

• Església de Los Angeles (la Vall d’Uixó. Castelló). Destaquen els quatre evangelistes en el creuer.
• Església de Benaguasil. Dos llenços al·legòrics a la troballa de la Verge de Montiel i la seua entronització. Llenços i decoració de l’altar major.
• Església de Santa Caterina d’Alzira, el seu treball de més envergadura. Cúpula i voltes.
• Parròquia de Llombai. Quadres referents a la vida del sant duc i marqués d’aqueixa població.
• Pintures vàries en aquestes localitats: Algina de Alfara, Algar del Palància, Alcublas, Lliria, Catadau, Benimodo, Sollana, Guadassuar, Benimuslém, Aielo de Malferit, Beniarrés, Alcoi, Banyeres, Bellreguard, Alqueria de la Comtessa, Font de én Carrós, Oliva, Gata de Gorgos, Rafol d’Almunia…

Donada l’àmplia nòmina d’obres i la seua localització, interessaria aprofundir en el seu estudi. Lamentablement aquest prolífic autor, artífex de la restauració en tants temples valencians, a penes se l’esmenta en les catalogacions.

Resulta curiós assenyalar que Salvador Gil va contraure matrimoni als seus 28 anys amb l’alcirenya Bernarda Pascual Carrió. D’aquest enllaç van nàixer tres fills: Salvador, Juan José i María Bernarda. La salut del pintor va ser precària. Als seus 33 anys, mentre pintava la cúpula a Alzira, va patir una lleu embòlia que es va repetir cinc anys després. Als seus 47 anys, va patir una forta hemiplejía, que va minvar les seues facultats. Va morir el 19 de gener de 1973.

La cúpula i les voltes amb iconografia bernardines

Respecte a la gènesi d’aquestes pintures Inmaculada Ferragut Iñigo va fer un documentat treball[5], lamente tindre-ho traspaperat. En aquest estudi esmenta Ferragut la col·laboració en aquestes pintures de Juan Cabanes i Francisco López Pardo. A aquests artífexs afig Alfonso Rovira el nom de Francisco Goig del Poyo, qui col·labora en l’encolat de les parets i altres tasques secundàries donada la seua primerenca edat de 14 anys.

Espectacular, pese a la deterioració que des de fa anys presenta la pintura, resulta la cúpula, presumiblement plasmada directament sobre el reboçat. En lloc destacat de la Glòria destaquen les figures dels germans màrtirs Bernat, María i Gracia.

Millor estat de conservació – tal vegada en ser pintades a l’oli sobre llenços adherits a les voltes- mostren les tres escenes referents a l’hagiografia Bernardina.

Segona escena

En la primera, la més pròxima al retaule neobarroc que acull les relíquies dels màrtirs, s’escenifica a Hammad ben Almansur, qui perdut en els boscos de Prades, en escoltar els càntics dels monjos cistercencs, s’aproxima al monestir de Santa Maria de Poblet.

La segona escena mostra a fra Bernat i les seues germanes Maria i Gràcia, Aquests ixen de l’espessor dels ribassos i s’aproximen al riu Xúquer, on hauria d’esperar-li una embarcació que els permetera la seua fugida.

Tercera escena

El tràgic desenllaç es mostra en la tercera escena. En ser descoberts pels seus perseguidors, alertats tal vegada pel barquer, són detinguts i executats. Fra Bernat morirà, trepanat el seu front per un descomunal clau, les seues germanes, seran degollades.

Salvador Gil, incorre en l’ambientació espacial de les tres seqüències, en anacronisme històrics. Encomiable esforç pictòric.

Bernat Montagud Piera

(Article publicat a l’anuari 2016 de l’Arxiconfraria dels Sants Patrons)