Al llarg de la seua història els habitants d’Alzira s’han aclamat a Déu a través dels sants i de la Mare de Déu en moments de perill i congoixa demanant l’auxili diví.
Són molts els documents de l’Arxiu Municipal que ens donen compte de situacions difícils: riuades, terrratrémols, contagis, plagues (com la de la llagosta de 1756 de la qual ja vaig donar notícia en un dels anuaris de la Pontifícia Arxiconfraira dels Sants Patrons), etc… en què els nostres avantpassats van tindre necessitat d’aclamar-se als seus protectors.
Posaré com a exemple del que assenyale que l’any 1396 la vila votà una festa en honor de la Mare de Déu de l’Esperança “per la especial gràcia e misericórdia la qual lo nostre Salvador Jesucrist ha feta a aquest poble en lo gran e terrible perill que és stat de terratrèmol en lo dia de la Expectació de la benaventurada Verge Maria propassada», que l’any 1571 la vila s’aclamà a sant Gregori, el dia de la seua festivitat, davant l’amenaça d’una furiosa avinguda del riu, les aigües del qual «Milagrosamente se volvieron a su cauce» i que per això es va edificar sobre el pont de Santa Maria una ermita dedicada al sant taumaturg o com en 1756, tal com he referit, els sants Bernat, Maria i Gràcia van ser obsequiats amb motiu de la plaga ja citada.
En esta ocasió vullc donar compte d’una epidèmia de còlera morbo, la que procedent d’Asia, concretament de l’India, va assotar el territori valencià el 1834 i que només a la ciutat de València va produir 4.245 morts.
Campanya de vacunació del Dr.Ferrán a Alzira,
però en aquest cas era 50 anys després, en 1884
A la península Ibèrica eixa malaltia endèmica va entrar per Vigo el gener de 1833, on va apelgar des dels ports portuguesos. L’estiu d’eixe mateix any va aparéixer un altre focus a Andalusia, que va remetre amb els rigors de l’hivern. L’assalt definitiu es va donar durant l’any 1834. Fins al maig es va mantindre estable al sud, però amb les primeres calors el seu avanç es va fer incontenible i així va arribar a València. Entre setembre i octubre d’eixe any va fer molt de mal i no va desaparéixer completament fins a finals de 1835.
A València es feren rogatives i processons a la Mare de Déu dels Desemparats, que va ser conduïda des de la seua capella fins a l’església del Salvador. En acabar l’epidèmia s’organitzaren al Cap i Casal grans festes en acció de gràcies.
Una cosa semblant va ocórrer a la vila d’Alzira. I d’això no parlaré jo, sinó el document que tot seguit transcric que es localitza en el Llibre d’Actes Municipals de 1835, foli 7 v, que es custodia a l’Arxiu Municipal i diu així:
«En Alcira, a veinte de julio de mil ochocientos treinta y cinco, reunidos en la Sala Capitular, en Ayuntamiento Ordinario, los señores Governador, Presidente y demás componentes, que abajo firman los que saben, dixeron: En el año anterior, cuando esta villa se hallaba atacada en la enfermedad del cólera, por cuya razón trasladaron desde el Convento de San Bernardo a esta Parroquia a nuestro padre San Bernardo, mártir, y a Nuestra Señora del Lluch, de su hermita de San Salvador, prometiendo que, cesando dicha enfermedad, se volverían a sus respectivas yglesias y se harían solemnes fiestas en acción de gracias; habiendo experimentado esta villa los ausilios de su protección y pareciendo justo obsequiar a dichos Patronos en cuanto sea posible, con lo cual están amantes todos los habitantes de este villa, determinaron que los días veinte y tres, veinte y cuatro y veinte y cinco del próximo Julio, se solemnicen haciendo solemnes fiestas en obsequio de dichos Patronos, y para suplir los gastos que puedan sobrevenir, se salga por el pueblo a pedir aquella cantidad que voluntariamente quiera señalar cada vecino. Así lo resolvieron y firmaron los que saben de dichos señores. Doy fe».
En relació amb el document en qüestió solament uns apunts:
- Que el còlera feu acte d’aparició en la vila l’any 1834.
- Que eixe any van ser traslladats a l’església de Santa Caterina des del seu convent, regit pels pares trinitaris, el Pare Sant Bernat, i des de l’ermita del Salvador, la Mare de Déu del Lluch.
- Que ambdues imatges -la de Sant Bernat i la de la Mare de Déu del Lluch– van romandre al principal temple de la vila durant un bon espai de temps, que no podem precisar amb exactitud, però que va ser de més de mig any.
- Que en agraïment per haver experimentat la vila els auxilis de la seua protecció les autoritats van acordar -per semblar-los just «obsequiar a dichos Patronos» amb unes festes que tingueren lloc entre el 23 i el 25 de juliol un any després.
- Que de tot açò fa ara 183 anys.
Mirant cap arrere crida l’atenció que els alzirenys no es van encomanar a Sant Roc, tradicional protector contra la pesta. A Alzira des del segle XVI hi ha un carrer dedicat al sant nascut a Montpeller (França). El nostre poble va patir la pesta, segons referix l’arxiver Vicente Pelufo Corts, almenys els anys 1421, 1429, 1438, 1459, 1474, 1477 i 1523. Probablement, arran d’una d’eixes pestes i després d’encomanar-se la població al sant i rebre la seua protecció, se li dedicà l’ermita i amb esta el carrer. En 1834 les alzirenyes i els alzirenys no invocaren Sant Roc, ho feren als qui, sens dubte, centraven per aquelles dates la seua devoció, als seus patrons: Sant Bernat i la Mare de Déu del Lluch. I no ho dic jo, que també. Ho diuen els documents.