Tractant de deduir els últims passos dels nostres patrons

En aquest article us convidem a fer un retrocés en el temps, per a seguir els últims passos dels benvolguts Sants per les nostres terres, i tractar de deduir quin va ser el camí que travessaren fugint de la persecució a la que varen ser sotmesos fins la fatal detenció i martiri.

La seua història ens diu que després del bateig de les dos germanes en Guadassuar es dirigiren cap a Alzira, així el pare Benet Farré ens diu que «Fra Bernat invità les seues germanes a seguir-lo a ell lliurement cap a Catalunya i prepararen la fugida. De bon matí, després d’encomanar-se amb tota l’ànima al Senyor i a la Verge Maria, es dirigiren cap a Alzira, vers el riu navegable Xúquer per a cercar alguna barca comercial que els portés cap el país cristià » [1]. És prou possible que així fóra, que la seua intenció siguera arrivar al Xúquer per a embarcar i arrivar a terres cristianes, però també cal pensar que intentaren creuar-lo per a refugiar-se a l’Alquenència, situada a la banda dreta del Xúquer on, com indica el mateix topònim (Al-Kanisa=l’Esgléis), podrien viure mossàrabs. És clar que supondre açò, va en contra d’alguns historiadors que no admeteixen la seua pervivència dins dels dominis islàmics.

En qualsevol dels casos, eixiren de Guadassuar cap a llevant, pel camí vell que travessava les fèrtils terres de la Ribera, prop d’alguns llocs habitats, dels que desconeguem el nom anterior al segle XIII, i que hem conegut ja com a despoblats, dels quals tenim constància per les fonts documentals; cartogràfiques com ara el plànol de l’acequia Reial d’Alzira de 1764; els seus topònims que en casos han donat nom a les partides rurals; i dels que hem localitzat arqueològicament la seua ubicació exacta. Aquests s’abandonaren per diferents motius, entre ells les inundacions i com indicava el botànic Cavanilles va ser causa també el conrreu de l’arròs, focus d’epidèmies: «Este acaba con la salud y vida de los que nacen en aquellos pueblos, y con las de otros infelices que van a establecerse: este despobló Alásquer i Resaláñ, preparó la ruina de Cabáñes, Mulata y otras poblaciones que ya no existen » [2].

Així passarien a la vista del poblat situat cap al sudoest, en un alteró rodejat de terres de marjal, i que és conegut des del segle XII fins al segle XVI, com a Terrachea o Tarragona [3]. Més avant, seguint segurament a trams el camí indicat i de vegades ocults, arribarien a un altre alteró on hi hauria un assentament, del que ens resta la Casa de Maranyent, per ací seguirien fins trobar-se el riu Verd o dels Ulls, on posteriorment hi estava el molí de Casassús, no sabem si en el moment dels Sants hi hauría cap altre [4]. De poder creuar el riu per este punt enllaçarien amb el camí de Cabanyes que circulava a I’altra banda dreta del riu, i per ell, actual camí de la Patada, arribarien a l’alteró on es va produir el martiri, i que com sabem també era un lloc habitat ja en l’època iberoromana [5]. De no haber creuat el pont del molí de Casassús arribaríen a Barralbeb, el caseriu que passà a ser el Raval de Santa María, on al no poder embarcar o creuar el Xúquer es podrien haber desviat cap al suroest enllaçant amb el (camí de Cabanyes, arribant al lloc del martiri. Es pot pensar en altra variació, clar està que si fugien amirien buscant camins alternatius, per això podem considerar que, una vegada passat pel lloc de Maranyent, travessarien els camps buscant el pont de Cabanyes, que hui dia és un nuc de camins i mesten les despulles mij soterrades d’un vell pontet.

En qualsevol dels casos, el camí que seguiren els va conduir al mateix lloc, a la glòria, per arribar allí triaren el camí més curt però a la vegada el més penós. El seu model d’entrega i sacrifici deu ser motiu de reconeixement espiritual i cultural. El lloc del martiri és un paratge natural i històric, on es produí una de les històries més cruentes. La Pileta deu ser punt d’encontre, de peregrinació i devoció d’alzirenys i riberencs, sols així complirem en el nostre deute amb el jovens germans que fugiren amb pas decidit, i foren capturats sense que ningú fera res per ells. Des del moment que es recuperaren els seus restes allò al segle XIII, fins ara, ens esperen per a recòrrer junts el seu camí per les nostres terres, seguim-los.

Finalment, vull agrair a l’Arxiconfraria dels Sants Patrons l’acord per unanimitat de la Junta, d’exposar en el Museu, baix el Pal·li de Sant Bernat del segle XVII, les imatges peregrines, contribuint d’aquesta manera a la divulgació i estima de Sant Bernat, Maria i Gràcia.

Agustí Ferrer Clari – Director del Museu Municipal d’Alzira

 

• NOTES:
• [1] – «Sants Bernat, Maria i Gràcia màrtirs d’Alzira ». B. Farré. Ajuntament d’Alzira, 1997 p. 39.
• [2] – «Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia ». A. Cavanilles, Madrid (1795-97). Reedición 1958.
• [3] – «Les Alqueries de la Ribera: assaig d’identificació i localització ». J. Cortés i altres. Economia Agrària i Història Local. I Assamblea d’Història de la Ribera. Institució Alfons el Magnànim. 1981 (p. 256).
• [4] – El Molí de Casassús posteriorment es conegué com el Molinet de la Llum que estava situat en una illa del Riu Verd, paradisiac paratge que va ser destruit a principis de la década dels huitanta.
• [5] – «El Sequer de Sant Bernat » A. Martínez. 1982. I «Yacimientos ibéricos y romanos de la Ribera (Valencia. España) ». D. Serrano. Academia de Cultura Valenciana, serie arqueológica n.° 12. Valencia 1987

2000