Un plebà espanyol … un sant … un culte
La devoció a Sant Bernat de Poblet i la figura del sacerdot que va afavorir el seu culte a l’Església Matriu de Santa Eulalia (Itàlia)
Les preguntes que sorgeixen d’espontani, a l’inici de qualsevol investigació històrica, són sempre les següents: què va succeir? per què va succeir? com va succeir?
Són les preguntes que impulsen a la cerca. Les mateixes que m’han portat, des de fa quatre anys, a buscar notícies sobre una figura del sant i del màrtir que hauria significat, per a la comunitat de la qual soc pastor, redescobrir un culte antic i, tal vegada, una mica oblidat: la devoció a Sant Bernat de Poblet, en la Iglesia Matriz de Santa Eulalia.
D.Manuel Fabris, pievano de Santa Eulalia (Itàlia)
i autor de l’article
Com va arribar?… però, sobretot, com va tirar arrels aquest culte (i co-patronatge) a l’Església Matriu eulaliense? La veneració a Sant Bernat va ser «introduïda» en la nostra comunitat per un sacerdot espanyol, Don Carlos Rodriguez, que va ser Plebà de Santa Eulalia en el segle XVII, per més de 40 anys, des de 1662 a 1703.
El sacerdot Don Sante Piva, Plebà de Santa Eulalia en l’època de la Primera Guerra Mundial, l’any 1916 en ple conflicte, va compondre un Tridu d’oracions en preparació a la seua festa que, a l’Església Matriu se celebrava el 21 d’agost. Don Piva mateix, fa referència a alguns manuscrits que, lamentablement l’Arxiu Parroquial no conserva més probablement a causa dels saquejos suportats en la primera i segona guerra mundial; els quals parlaven de Sant Bernat de Poblet i de la seua relació amb el Plebà Rodriguez.
De fet, és de notar una singular coincidència: Piva ens diu que Don Rodriguez es va formar en un dels més prestigiosos monestirs de Catalunya, el monestir cistercenc de S. Maria de Poblet, el mateix que va acollir, també com a monjo, a Sant Bernat, el culte del qual ve allí celebrat amb ritu propi.
¿Qui era Don Carlos Rodriguez?
Les notícies que ens han llegat respecte a aquesta singular quant excèntrica figura del plebà, les podem recollir en les actes de la Visita Pastoral a Santa Eulalia del Sant Bisbe Cardenal Gregorio Barbarigo, ocorreguda el 24 de juny de 1669 i d’altres «pocs» escrits conservats en l’Arxiu Parroquial.
D’ell sabem que va nàixer al voltant de 1630 i es definia «Venetiarum civis», és a dir «Ciutadà venecià», com està confirmat per una placa realitzada en la seua memòria i, actualment, posada davall del pòrtic de la vella canònica.
Làpida commemorativa de Don Carlos Rodríguez en l’antiga casa parroquial
Abans de rebre el nomenament com Plebà de Santa Eulalia, al voltant dels 32 anys, havia viscut en una ermita situada al territori d’Alà «on el consideraven un home religiós» . Del ja citat manuscrit de 1916, del Plebà Don Sante Piva, que inclou el Tridu en honor a Sant Bernat de Poblet Màrtir, venim a saber que va viure part de la seua formació sacerdotal (o monàstica?) al monestir tarragoní de Santa Maria de Poblet.
De quant ens refereix Don Piva, Don Rodriguez mateix ho confirma «en alguns manuscrits i cartes seues conservades en l’Arxiu Parroquial, on recorda els anys passats, en la seua joventut, en aquest monestir». No ha de resultar estrany per a l’època (sent el període en el qual l’Església estava encaminant a l’ordre als pastors, a la llum dels dictats del Concili de Trento), pensar que Don Rodriguez puga haver sigut, com anota en el Liber Chronicus del 1915 Don Piva, un «clericus vagans».
Els clergues vagantes (o clerici vagi, expressió del llatí medieval; en singular clericus vagans) eren religiosos rodamons que, des del baix edat mitjana, solien desplaçar-se per tota Europa per a poder seguir les lliçons que consideraven més oportunes (la denominada peregrinatio academica). Eren, en conseqüència, definits clergues perquè gaudien d’alguns privilegis eclesiàstics, encara que, en alguns casos podien no haver fet els vots definitius. La condició de clergue assegurava molts avantatges. Un alumne no freqüentava mai la mateixa universitat per tot el curs dels estudis: de fet, seguia al mestre en els seus desplaçaments, o es dirigia a un docent famós en una altra ciutat, afavorit pel fet que el llatí, l’idioma oficial dels estudis, era utilitzat a tot arreu. L’experiència de desplaçament de la peregrinatio academica estava afavorida, a més, per l’absència de fronteres, pel caràcter universal dels títols, per les estructures generalment molt similars. Docents i alumnes es desplaçaven, amb freqüència d’un centre cultural a un altre i, entre ells, els clergues, malgrat ser, en la seua majoria estrangers, gaudien d’una posició de privilegi a l’intern de la vida ciutadana i d’una notable independència respecte als poders locals: havien de respectar els seus propis estatuts, però eren quasi immunes respecte a les ingerències dels magistrats de la ciutat, també perquè, com a clergues, reivindicaven el dret de ser, eventualment, jutjats per tribunals eclesiàstics (l’anomenat privilegium fori ). Malgrat això, la seua vida inquieta i la conducta moral sovint discutible, va atraure sobre ells la ira dels ambients eclesiàstics. La seua fortuna va durar, per tant, fins al Concili Tridentí, quan, gràcies a un major control sobre la disciplina dels eclesiàstics, el fenomen es va extingir.
El fet que Don Rodriguez es declarara ciutadà venecià, però que fera vida de «clericus vagans» (aquest costum ho ha tingut per tota la seua vida, sent que el Cardenal Barbarigo en la visita Pastoral de 1669 es queixa que el sacerdot faltava massa vegades de la mateixa parròquia de Santa Eulalia), no impedeix de pensar que, vist el seu clar origen espanyol, haguera pogut freqüentar o formar-se en un dels pols culturals més prestigiosos de l’Espanya d’aqueix temps, el Monestir Cistercenc de Poblet, justament.
Església de Santa Eulalia (Itàlia).
L’estàtua a l’esquerra del camí és la de Sant Bernat
La intel·ligència, l’argúcia i la capacitat estratègica pròpies d’aquest home de l’església, ens porten a suposar que Don Rodriguez hi haja, a propòsit, portat amb si, com a equipatge espiritual del període de la seua formació, la veneració a Sant Bernat Màrtir, vist que exercitarà el seu ministeri en territori venecià. És important recordar això, perquè Venècia, unida a la flota espanyola i no solament, en la «Lega Santa», va tindre un rol determinant en la victòria de Lepant de 1571 que va detindre l’amenaçadora invasió d’Europa per part dels Turcs.
La batalla de Lepant, va ser un enfrontament naval terrible, ocorregut el 7 d’octubre de 1571, en el curs de la guerra de Xipre, entre la flota musulmana de l’Imperi Otomà i les cristianes (federades sota les insígnies pontifícies) de la Lliga Santa, que reunia les forces navals de la República de Venècia, de l’Imperi Espanyol (amb el Regne de Nàpols i el Regne de Sicília), dels Estats Pontificis, de la República de Gènova, dels Cavallers de Malta, del Ducat de Savoia, del Gran Ducat de Toscana i del Ducat d’Urbino. La batalla, quarta en ordre de temps i la major, es va concloure amb una aclaparadora victòria de les forces aliades cristianes catòliques, guiades per Don Joan d’Àustria, sobre les otomanes de Müezzinzade Ali Pasciá, que va perdre la vida en l’enfrontament.
En l’eufòria de la victòria sobre els turcs, Bernat Màrtir representava, per tant, en la imaginació d’un ciutadà venecià d’aqueixa època, la «resistència» de la fe cristiana respecte a la invasió turca, tema molt sentit en la societat veneciana del segle XVII.
Un manuscrit anònim de 1919 que es troba en l’Arxiu Parroquial de Santa Eulalia, titulat «Relació sobre les dues Sagrades Imatges de Sant Bernat de Poblet i Santa Rosa de Lima del Mestre Orazio Marinali», encara que està deteriorat i estripat, ens refereix una singular presentació de la figura de Sant Bernat i de la seua devoció a l’Església Matriu de Santa Eulalia. En la part descriptiva de tal relació ve citada una carta (hui desafortunadament desapareguda) per encàrrec de l’obra que el Plebà Rodriguez va enviar a l’escultor Orazio Marinali. En ella es descriu com es desitjava la imatge de Sant Bernat. Per aquesta carta, es comprén la presència d’un gos en la nostra estàtua: és la imatge del germà Almanzor (el fratricida), representat en manera menyspreadora als peus de Bernat, en la figura d’un gos que ataca grunyint.
A més, Don Sante Piva ens confirma que la imatge escultòrica provenia de l’altar major de la tercera Església Matriu, esfondrada i reduïda a ruïnes, a causa d’un terratrémol en 1695. Tal imatge ara està situada en la part esquerra externa de l’església. En la seua descripció, Don Piva subratlla, un singular detall : «està representat amb un clau unit a la palma del martiri a la mà dreta, hui brutalment afectada per un tret d’artilleria i conservada a la casa parroquial en espera de temps millors» (estàvem en ple furor de la primera guerra mundial) Tal mà ha desaparegut… al costat d’altres antics documents (entre els quals els escrits autògrafs de Don Rodriguez citats en el llibret del «Tridu»). El fet, no obstant això, que els signes hagen sigut la «palma» i el «clau» certifiquen, inequívocament, que es tracta de Bernat i no de Domingo de Guzmán, com, en passat, alguns històrics locals havien cregut.
L’escultura, a més, presenta una altra particularitat: en la cintura porta un «rosari». També això podria fer-ho confondre amb Santo Domingo, però tal rosari és una mica particular. Un atent observador notarà que la «corona» és, en realitat, un «tasbeeh» (el «rosari» musulmà reduït, amb 33 grans), que acaba amb una medalla i un crucifix.
Segons la meua personal interpretació, estaríem ací enfront d’un extraordinari «relat de conversió» representat en imatges: el pass de la fe musulmana (el tasbeeh de 33 grans) a la cristiana (la creu).
La Església Matriu de Santa Eulalia celebra la memòria el dia 21 d’agost, data en la qual, segons la tradició, va patir el martiri. L’any passat, es va celebrar la seua festa junta a les festes de Santa Ana i dels Sants Màrtirs Romans gràcies a la presència de l’Arquebisbe emèrit de Pàdua que tènia lliure aquesta data per visitar la parròquia. Va ser celebrada una Missa Solemne a la qual va seguir una gran processó pels carrers del poble de Santa Eulalia. Ha sigut una festa extraordinària sobretot gràcies a la participació de molts parroquians malgrat l’època de vacances. En aquesta ocasió hem renovat el record de l’agermanament entre les nostres comunitats de Santa Eulalia, Alzira i Carlet.
Que Sant Bernat ens beneïsca i, esperem ens faça prompte retrobar!