Els Casalicis dels Sants Patrons al Pont de la Trinitat a València, any 1722

La figura de Jaume Cervera en relació amb el foment i la difusió de la devoció cap als sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia ja ha estat tractada en aquest anuari i en altres publicacions per qui subscriu en diverses ocasions[1]. Que l’il·lustre canonge alzireny va afavorir com ningú el culte dels Sants Patrons és fàcilment demostrable. Exemples de tot el que s’assenyala són: la publicació de la seua obra «La Tres Púrpuras de Alzira» (València, 1707) i el mecenatge que va exercir que van fer possible l’erecció dels casalicis dels màrtirs sobre el pont de Sant Agustí a Alzira en 1717 i la construcció del Portal de Sant Bernat a Carlet i la seua proposta de que Sant Bernat fora triat com a patró de la diòcesi Valentina.

Abundant en aqueixa mateixa línia en aquesta ocasió em referiré a l’erecció, en 1722, sobre el pont de la Trinitat a València, d’uns casalicis amb unes imatges dels nostres màrtirs. Es tracta d’una actuació més del nostre compatriota en el seu afany per difondre la vida i l’exemple dels tres sants germans.

En 1935 l’erudit Salvador Carreres va publicar un article sobre els casalicis del pont de la Trinitat a València. En ell en referir-se als casalicis del citat pont assenyala:

«De tots els casilicis bastits als ponts del riu, són aquests dels que menys noticies es coneixen.
Segons lletra adressada pels jurats a Benet XIII, en 3 de juliol de 1402, parlant-li del monestir de la Trinitat, estaven aleshores bastint “unum pontem mirabilis pulchritudinis totum lapideum a portali nuncupato dels Catalans usque ad dictum monasterium constituit operandum de quo iam sunt erecti quinque pedes in altum…”, pont escomençat l’any abans sota la direcció de Mateu Teixidor “piquer de pedra picada”; i efectivament si que va ésser una obra admirable car solament la fortísima avinguda de 1517 va enderrocar part dels seus antepits, per lo qual, anys després, en 20 d’agost de 1533 es publicà una crida manant “que per quant los carros que passen per lo pont de la Trinitat fan gran dany al dit pont, lo qual es molt principal pont de la dita ciutat e ha fet gran servey a aquella en lo temps que tots los ponts staven romputs ”, prohibixen passen sota la pena de vint sous i perdre el carro i les besties.
Fet el pont no es diu res dels casilicis fins el 28 de novembre de 1614 en que “proveheixen que lo ganivet questà en lo pont de la Trinitat se alce fins la alçaria que serà necessaria per a posar la figura de la Santíssima Trinitat, que ja se ha donat orde al embaixador de Genova ques faça en la forma que se li ha escrit de orde de ses senyories ”.

Malgrat aquest acord, la estatua, segurament, no arribà a fer-se, per lo menys ni al corresponent volum de Lletres missives ni al Manual d’aquest any hi ha cap noticia referent a la mateixa.

Y passen els anys i aquest pont no té casilicis com els altres, i per fi, en 1722, mercés al desprendiment del canonge magistral Jaume Servera es bastixen els esmentats casilicis, posant a la part esquerra a Sant Bernat i a l’altra les seues germanes María i Gracia.

Cap document havem trobat d’aquest fet, i no hi ha dubte algú que fon el canonge Servera el que pagà l’obra, car en les lapides de marbre negre que es posaren ben clarament es féu constar; en la de Sant Bernat deia: “Tanto igitur patrono ac protectori suo máximo Doctor lacobus Servera, Metropolitanae Valentinae canonicus magistralis in perenne devotissimi obsequii testimonium molem hanc molitus statuam statuit anno Domini MDCCXXII ” [2], i en la de les seues germanes: “Ut ergo meritis pares pari demereatur obsequio Doctor lacobus Servera, Metropolitanae ecclesiae canonicus magistralis in aeternum grati sui animi monumentum utriusque simulacra simul sacravit anno Domini MDCCXXII ”. Inscripcions que segons Boix foren degudes al célebre Pare Tosca.

Gravat que representa al pare Toscá

Es d’estranyar aquest silenci als Llibres de la Fàbrica nova del Riu, i mes encara havent estat nomenat l’esmentat canonge representant del Capítol de la Seu l’any abans, solsment a l’any 1767 es fa menció de la reparació del cap d’una de les estàtues de les germanes de Sant Bernat, per la qual va cobrar Josep Esteve sis lliures, i res mes, si s’exceptua que en 1802, ab motiu de la vinguda dels reis, foren netejats aquests casilicis com aiximateix els dels ponts Nou i dels Serrans.

No duraren molts anys mes aquests casilicis; els sucesos de l’any 1823 -se refiere a los de la guerra carlista-[3] els maltractaren de tal manera que foren enderrocats el mateix any.»

En el número 4 de la publicació «El Pare Sant Bernat», portaveu a Carlet del VIII Centenari del naixement del sant, corresponent a abril de 1935, s’assenyala que en el convent de la Trinitat a València es conservava per aqueixes dates una bella estàtua de sant Bernat als peus de l’església i que era una espècie d’ex vot per haver-se lliurat el citat monestir d’una de les més grans riuades del Túria en el segle XIX. Al sant se li celebrava una dobla anual.

Abundant en el que s’ha dit cal assenyalar que el pare Vicente Tomás Tosca Mascó va morir a València en 1723, als 72 anys d’edat, molt poc temps després que elaborara el text de la làpida que es va instal·lar en els casalicis del pont de la Trinitat en la qual constava l’erecció dels templets. Tosca degué mantindre una estreta relació amb l’il·lustre fill d’Alzira Jaume Cervera. D’ací, sens dubte, que es prestara a escriure els textos dels casalicis dels patrons alzirenys.

La placa de marbre que es va col·locar al casalici erigit en honor del patró d’Alzira que es conserva partida en quatre fragments es localitzava en l’any 2007 en una nau que posseeix la secció de Monuments de l’Ajuntament de València. Gràcies a la informació publicada el 12 de novembre d’aquest any per Paco Varea en el diari Levante-El Mercantil Valenciano, que anava acompanyada d’una fotografia molt interessant de M.A. Montesinos que reproduïm aquí, coneixem el seu parador. No estaria de més que, convenientment restaurada, l’ajuntament del Cap i Casal la tornés a col·locar al pont on es localitzaven els casalicis.

Aureliano J.Lairón Pla
Doctor en Història, Arxiver Municipal i Cronista Oficial de la ciutat d’Alzira

 

• [1] LAIRON PLA, Aureliano J., «Jaime Cervera y el culto a los Santos Patronos» en Annuari de les festes patronals de la Pontificia Arxiconfraria dels Sants Patrons, 1993, i «Las reliquias del Pare Sant Bernat i les germanetes», en Cronicó, 65, 1995.
• [2] En realitat el text, segons assenyala José Teixidor en Antigüedades de Valencia (1767) era: «Constans hic lapis constantiorem indicat virum, valentinae gentis patritium silum et patrem, diuum Bernardum martyrem Carleti regis inclitam prolem, qui maior ut fieret, maioribus degener fuit: barbaros enim mores populeti coenobio Populatus ubi scelestos exuit baptismate caelestes induit religione. Sed qui a suis recessit ut viveret, suis redditus vita cessit. Alzire namque glorioso agone palmam promeritus infixo fronti clavo coronam obfirmavit. Tanto igitur patrono ac potectori suo maximo D. lacobus Servera, Metropolitanae Valentinae canonicus magistralis obsequii testimonium molem hanc molitus statuam statuit anno Domini MDCCXXII».
• [3] CARRERES ZACARES, S.- CARRERES DE CALATAYUD, F., Els casilicis dels ponts del riu de Valencia, Valencia, 1935, pp. 73-75.

2009