SANTS BERNAT, MARIA I GRÀCIA
Sant Bernat, un príncep moro
Ahmet Ibn Al Mansur (San Bernardo), fill del reietó moro de Carlet Al Mansur, va néixer l’any 1135 a Pintarrafes, una pedania desapareguda prop de Carlet (València) on actualment hi ha una ermita on es venera a Sant Bernat.
Va ser educat en la cort musulmana de València, on va destacar per la seua prudència i laboriositat. Això li va fer meréixer la confiança del Rei de València lbn Mardanix, conegut com a Rei Llop, que li va assignar importants tasques.
Greus i serioses divergències van sorgir entre la cort mora de València i la cristiana de Barcelona. El Comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, va exigir el tribut que, en altres ocasions, havia oferit el Rei de València com a pagament, bé d’acords, bé de rescat de moros captius.
La conversió al cristianisme
El Rei Llop, coneixedor de les qualitats de Ahmet, li va enviar al capdavant d’una ambaixada a solucionar el problema amb els cristians. Això ocorria feia l’any 1156. En el llarg camí, sembla ser que al retorn de la missió, es van desorientar. Ahmet i els seus acompanyants, cansats i fatigats, van optar pel descans fins a les albors matinals. Del merescut somni van ser despertats per uns càntics. Estranyats es van acostar al lloc de la melodia. Allí van ser rebuts per uns monjos sorpresos davant la presència de moros que, per les riques vestimentes, donaven a entendre tindre rellevància. Ahmet, sense pretendre-ho es trobava en el Monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet (Tarragona).
Atret per la bondat dels monjos va passar un temps a Poblet, no sense abans acomiadar-se de la seua cort. Allí pregunta… estudia… compara… contempla l’austera vida dels monjos i… decideix fer-se cristià.
Format en la doctrina de Crist és batejat el 20 d’agost de 1156 per l’Abat Grimaldo. A partir de llavors no serà Ahmet, sinó Bernat. El nom el va prendre de l’Abat propulsor de l’orde cistercenc: Sant Bernat de Claraval.
Va viure amb la comunitat de Poblet i anhelava la perfecció, per la qual cosa, després d’un període, va vestir l’hàbit de monjo cistercenc, distingint-se per les virtuts de la pietat i la caritat. L’Abat Esteva I, li va nomenar administrador dels béns del Monestir (any 1163?), la qual cosa va permetre a Fra Bernat bolcar-se amb els pobres. En fer-se càrrec dels béns del monestir també era seua determinar quant es donava als pobres. La seua fama va créixer per les almoines que donava i també per sanar malalts. Acusat Fra Bernardo de prodigalitat dels fruits del cenobi en favor dels pobres, va donar exacta raó del donat i del rebut fent veure a tota la comunitat que, en els seus magatzems i cellers, el blat, el vi, l’oli i els diners desbordava, com si s’haguera acumulat el doble i no s’haguera tret d’ells absolutament res.
El martiri
Els anys passaven però fra Bernat no oblidava a la seua família. Després de romandre al monestir més de dues dècades, va sol·licitar a l’Abat Hugo retornar a Carlet per a predicar en la seua terra. Allí va marxar i es va trobar que els seus pares havien mort i governava el seu germà Al Mansur. Va exposar al seu germà i a les seues germanes Zaida i Zoraida l’evangeli cristià. Davant el rebuig i l’hostilitat d’Al Mansur, Bernat va decidir fugir amb les seues germanes que si es van sentir atretes per la predicació del seu germà monjo.
En el seu camí de fugida Zaida i Zoraida serien batejades a Guadassuar, prenent el nom de Maria i Gràcia. Mentre Al Mansur, enfellonit va ordenar la cerca. Bernat, Maria i Gràcia es van ocultar en uns boscos pròxims a Alzira. Després de passar uns dies es van veure obligats a eixir a la recerca d’aliments, sent albirats per Zulema, el barquer del riu Xúquer, qui els va delatar. Avisat Al Mansur, aquest es va acostar amb les seues hosts i va capturar als seus germans. Com no aconseguia que renunciaren a la fe cristiana va ordenar lligar al seu germà a un arbre i allí mateix van clavar en el front de Fra Bernat un clau de ferro, probablement el que utilitzava el barquer per a amarrar la barca. Segons altres versions abans va ser apallissat.
Malgrat l’horror de veure morir al seu germà, Maria i Gràcia no van renegar de la seua nova fe pel que Al Mansur va ordenar que foren degollades. Això esdevenia prop d’Alzira a l’agost de l’any 1180. Segons les fonts consultades el dia variaria entre el 20 i el 23. En el lloc exacte del martiri, hui dia envoltat de camps de tarongers, s’erigeix com a record un xicotet monòlit de rajola, conegut com «La Pileta del Martiri» en l’interior del qual hi ha un senzill retaule de ceràmica amb les imatges dels Màrtirs i Sants Patrons d’Alzira.
Els seus cossos van ser abandonats. Dies després serien enterrats allí mateix per persones anònimes (mossàrabs o musulmans). La notícia va recórrer tots els regnes cristians i, per descomptat, també va arribar a Poblet.
El rei Jaume I troba les restes de Sant Bernat
El rei Jaume I el Conqueridor va prendre la Vila d’Alzira el 30 de desembre de 1242. El rei era un gran valedor del Monestir de Poblet i de l’orde del Cister. De fet quan va morir a Alzira en 1276 va ser amortallat amb els hàbits d’aquesta ordre. Així no és de comportar que posara molta obstinació a trobar les restes d’un sant màrtir i de l’orde del Cister de Poblet.
Quan van trobar les restes dels sants germans, el rei Jaume I va manar que allí mateix, on havien sigut martiritzats i enterrats, anaren de nou sepultats en dos preciosos sarcòfags que va manar construir, un per a Sant Bernat i l’altre per a les seues germanes, convertint-se el lloc en centre de peregrinació.
Els sepulcres estaven coberts per un cimbori de fusta sostingut per sis columnes de pedra. Hi havia dues inscripcions: una en llatí «HIC IACET CORPUS SANCTI BERNARDI MARTYRIS» (Ací jeu el cos de Sant Bernat Màrtir) i un altre en valencià «AQUÍ ESTAN LOS COSOS DE SANT BERNAT MARTYR, SANTES GRÀCIA Y MARÍA».
En el mateix lloc també es construiria una xicoteta ermita com a suport als pelegrins i per a vigilar el sant lloc. Lamentablement, en estar molt pròxim el riu Xúquer, les riuades obligarien, segles després, al seu abandó i posterior desaparició.
La guerra de les Germanies obliga a amagar les relíquies
El final de la guerra de les Germanies obligaria a amagar les restes dels sants. Davant la derrota de l’aixecament agermanat que havia donat suport a la vila d’Alzira, i la seva posterior pèrdua de poder polític, es va témer perdre les relíquies. Tant la Catedral de València com el Monestir de Poblet reclamaven per a si les restes dels sants i la nova situació podia ajudar-los en les seves reclamacions. Així en 1521 els cossos van ser ocultats per quatre alzirenys (un d’ells seria l’ermità) elegits per a això amb el jurament de no divulgar el seu nou sepulcre. Quan un d’ells moríra la resta buscarien a una altra persona idònia per revelar el secret. Aquest període d’ocultació s’allargaria més del que seria desitjable. P>
Les relíquies trobades de nou
Tot i que les restes dels sants ja no estaven en el seu sepulcre, cada vegada era major l’afluència de pelegrins. Els alzirenys suposaven que les relíquies no estarien molt lluny. En 1558 es va decidir construir un xicotet monestir que estaria a càrrecs dels trinitaris per a atendre espiritualment els nombrosos pelegrins.
L’any 1600 fra Honorato Gilbau de Castro, frare trinitari del monestir de Sant Bernat publicaria un llibre sobre el sant titulat «Libro de la vida, martyrio, y algunos milagros de S.Bernardo, natural del territorio de la Villa de Alzira ». Probablement mentre ho escrivia i buscava informació sobre Sant Bernat li van arribar notícies de diferents fonts sobre les sospites que les restes estaven enterrats a l’interior de l’ermita, prop de l’altar.
Sens dubte fra Honorato Gilbau seria un dels quals va promoure la cerca de les relíquies. Ell va ser un dels quals el 7 d’abril de 1599 va visitar al pare provincial Jerònim Box per a demanar permís per a cavar a l’interior de l’església. El propi pare provincial va visitar el monestir el 15 de maig. Però no donava el seu permís perquè temia una pèrdua de fe en els fidels si les restes no apareixien. Finalment els frares van obtindre la seua autorització després d’assegurar que ho farien en secret i només cavarien d’onze de la nit a tres de la matinada.
Encara que els va costar més dels esperat, finalment, la matinada del 23 de Juliol de 1599 van trobar les restes enterrades al costat de la porta de la sagristia. Malgrat el sigil i que només van informar a unes poques autoritats, l’endemà sis mil persones dels pobles dels voltants van arribar al lloc per a veure les relíquies.
Per això, hui dia, Alzira i Carlet celebren la festa del seu Sant Patró el 23 de juliol.
L’església va obrir un procés per a recaptar tota la informació i poder autenticar les relíquies. I així ho faria l’Arquebisbe de València Don Joan de Ribera (posteriorment declarat sant) el 22 de gener de 1601.
Una imatge per a preservar les relíquies
Lamentablement a partir de llavors les relíquies començarien a desaparéixer. Cada vegada hi havia menys ossos en l’arca depositada en el monestir on es guardaven les restes. De poc va servir que estiguera tancada per tres claus que custodiaven tres persones diferents.
El 18 de novembre de 1603, Sant Joan de Ribera va emetre un mandat que prohibia traure els ossos de l’arca sense permís exprés baix pena d’excomunió. Per a acabar amb el problema en 1609 va ordenar que es construïra una imatge de bronze perquè en el seu interior es guardaren les seues restes.
Aquesta imatge-reliquiari, d’un metre d’alta, és la que està exposada actualment a l’altar de Sant Bernat a l’església de Santa Caterina d’Alzira. Aquesta mesura va servir per a protegir les relíquies fins als nostres dies.
En 1647 es van construir dues imatges de bronze per a, en aquest cas, preservar les relíquies de les Santes Maria i Gràcia. Lamentáblement aquestes van ser destruïdes en 1936 en les setmanes prèvies a la guerra civil. Algunes de les relíquies es van poder salvar.
La guerra civil espanyola fa perillar les relíquies
Un altre conflicte, en 1936, obligaria de nou a haver d’amagar les relíquies de Sant Bernat. Realment dos mesos abans de l’esclat de la guerra civil va ser quan van atacar i van incendiar les esglésies d’Alzira. El 13 maig anarquistes i esquerrans van assaltar diversos edificis civils i religiosos. Aquella nit uns devots, encara a risc de les seues vides, van traure de les restes fumejants de la parròquia de Santa Caterina les imatges de bronze, encara calents, de Sant Bernat i les Germanetes, en l’interior de les quals es trobaven les relíquies.
Especialment arriscada va ser la tasca de Salvador Carreres Oliver qui amb els seus fills Salvador i José van anar a demanar al «comité revolucionari », que estava reunit a «La Gallera», permís per a entrar a l’església. Però no van ser els únics, va haver-hi uns altres com Bernardo Andrés Bono, Leopoldo Serra Casterá i el matrimoni Ramón Flor Ortells i Pepita Montalva. Aquests últims van ser els qui van amagar la imatge de Sant Bernat a la seua casa.
El 18 de juliol esclata definitivament la guerra civil. Els registres dels habitatges per part dels milicians es converteixen en una cosa habitual.
Lamentablement les imatges de les Santes María i Gracia van ser trobades pels milicians a casa de Salvador Carreres i van acabar en una fosa. Bona part de les relíquies van ser posades fora de perill per treballadors d’aquesta fosa.
Encara que Ramón Flor ja havia patit registres a la seua casa, va considerar que la imatge-reliquiari de Sant Bernat corria perill i era més segur traure la imatge fora de la ciutat. Al setembre, oculta en un camió, va ser traslladada a Onda (Castelló). Allí el seu amic José María Llopico Gallán l’ocultaria durant la resta de la guerra.
Final de la guerra civil espanyola i retorn de la imatge-reliquiari de Sant Bernat
El 28 de maig de 1939, una vegada finalitzada la guerra civil, la imatge-reliquiari de Sant Bernat torna Alzira. Va ser rebuda per multitud de persones. A causa del mal estat de les esglésies la imatge quedarà exposada, momentàniament, a la casa de Ramón Flor y Pepita Montalvá. El 20 de juliol la imatge tornarà definitivament a l’església de Santa Caterina.
«Després de Déu, el més milagrós és Sant Bernat»
Tots els que van intervindre per a salvar la imatge-reliquiari de Sant Bernat aquella fatídica nit de maig de 1936, salvarien les seues vides durant la guerra civil. Alguns van acabar detinguts en la txeca de «La Gallera» però quan va sorgir l’oportunitat van escapar. Tots miraculosament van conservar la vida. Per això deien «Després de Déu, el més milagrós es Sant Bernat».
Els Màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, coneguts secularment com Sants Patrons, són Patrimoni espiritual i històric de Carlet i Alzira i el seu culte i devoció han sigut privilegiats per papes i reis.